El Museu Tàpies explora com eren les exposicions del pintor als anys 50 amb ‘El moviment perpetu del mur’

ACN Barcelona – El Museu Tàpies inaugura aquest dijous l’exposició ‘Antoni Tàpies. El moviment perpetu del mur’, que explora com eren les exposicions del pintor a la seva “dècada decisiva”, els anys 50, i com va evolucionar. Mostra les obres que s’exposaven en aquell moment, però també les formes de presentació que tenien a les galeries i la recepció per part del públic i la crítica. Ho fa a partir de quatre exposicions: les de Galeries Laietanes del 1950 i 1954; la de la Galerie Stadler de Paris del 1956 i la de la Sala Gaspar de Barcelona del 1960. En declaracions a l’ACN, la directora del museu, Imma Prieto assegura que plantegen als espectadors “preguntes que només es poden fer des del present”. Es podrà visitar fins al 6 de setembre d’enguany.
L’exposició del Museu Tàpies explora l’evolució del pintor al llarg dels anys 50 a partir de les modalitats i els contextos expositius. És la continuació de la recerca iniciada l’any passat amb la mostra ‘Antoni Tàpies. La imaginació del món’, centrada en els primers anys de producció de l’artista.

Segons explica la directora del Museu Tàpies i co-comissària de l’exposició, Imma Prieto, es podrà veure “com es van percebre les obres de Tàpies a les seves primeres exposicions, quan van veure la llum”, especialment per part del públic.

“És un espectador actiu, a qui li proposem fer-se preguntes que només poden fer ells des del present. Quina diferència hi ha entre els espectadors dels anys 50 i nosaltres, que estem acostumats a veure aquestes obres sobre fons blancs?”, reflexiona Imma Prieto, que afegeix que “canvia molt”, que l’experiència “no és la mateixa”.

En la mateixa línia, el també comissari Pablo Allepuz assegura que ‘El moviment perpetu del mur’ explora “les exploracions de l’obra” de Tàpies, però també “com va ser presentada i com s’hi van relacionar els públics”.

Per a ajudar en aquesta ambientació, l’exhibició compta amb elements de disseny provinents del Disseny Hub, i també amb peces audiovisuals del NODO, durant la dictadura, on hi apareixien la irrupció de l’arquitectura i el disseny característics del segle XX.

Allepuz explica que una de les tasques més importants ha estat la de documentació. Posa l’exemple de les Galeries Laietanes, del 1950, de la qual “no existeixen fotografies”. Per això van recórrer a una exposició de Joan Miró de l’any 1949. En canvi, de la mostra de la Sala Gaspar del 1960 n’hi havia fotografies en blanc i negre, que han permès reconstruir “hipotèticament” els colors d’unes cortines que anaven del sostre a terra.

Pel que fa a la reflexió sobre el mur, Imma Prieto assenyala les diferents vessants: “Un mur que és les quatre parets del sanatori, dels carrers de Barcelona on encara trobem forats dels afusellaments, que recull la veu pública”.

Quatre exposicions, quatre espais

‘El moviment perpetu del mur’ parteix de quatre exposicions: les de Galeries Laietanes del 1950 i 1954; la de la Galerie Stadler de Paris del 1956 i la de la Sala Gaspar de Barcelona del 1960. A partir d’aquí, la mostra es construeix a partir de quatre muntatges diferents, perquè són quatre moments de la seva obra. “Això genera una espècie d’anacronisme que serà molt sorprenent per al públic”, afirma el comissari Pablo Allepuz.

“Pràcticament, cada cop que presenta obra en una exposició, es presenta com un artista nou, que es reinventa”, sosté Allepuz. I afegeix en aquest sentit: “Al 50 podem veure obre magicistes, que tenen a veure amb el surrealisme i amb influències com Paul Klee o Joan Miró. Però immediatament després, el 1954, trobem obres d’una abstracció més freda, d’una influència potser més de Mondrian i Bauhaus i Le Corbusier”.

A banda de la mostra, el programa de mà compta amb textos curatorials i d’època del crític d’art Alexandre Cirici, el teòric de l’art Joan-Josep Tharrats i el crític francès Michel Tapié. La proposta inclou programes públics i educatius, com el simposi internacional ‘El mur i la ciutat. Dispositius visuals de la modernitat’.

L’exposició compta amb préstecs del Banco Santander, el MACBA, el Museu Carmen Thyssen de Barcelona, la família Samaranch, el Disseny Hub, la Fundació La Caixa i la Fundación Juan March.